La coïncidence des dates entre les trois 11 septembre a toujours fasciné Montalban. Qu'aurait-il pensé du 11 septembre 2014 catalan, qui a finalement effacé ceux qui étaient venus le concurrencer à Santiago et à Nova York ? Qu'aurait-il pensé de cette foule en liesse ? Qu'aurait-il pensé en fait de ce monde où les féodaux marquent des points ? Loin de moi l'idée de faire parler le mort...

Juste ce document de plus, et les puristes de la langue catalane ne m'en voudront pas si parfois les O n'ont pas l'accent grave qu'ils méritent. Il s'agit de la chronique hebdomadaire de l'écrivain dans le journal Avui, chronique qui comme toutes les chroniques se présentent en trois parties.

1 ) Le cas catalan ; 2 ) Le cas chilien ; 3 ) Le cas de Nova York.

On y retrouve les références aux chansons, à la raison démocratique et le style classique de l'ironie, quand l'auteur indique qu'il serait injuste que Pinochet soit jugé par un tribunal de chair et d'os vu que ses commanditaires Kissinger et ITT sont autant honorés ! Je me dis qu'il est temps sans doute de se mettre à cette langue pas très difficile pour ceux qui connaissent l'espagnol, l'occitan et le français. J-P Damaggio

  

ELOGI DESMESURAT

Tots els 11 de setembre

Manuel Vazquez Montalban

Fins al 1973 Onze de Setembre era una efemèride d'exclusiva propietat dels catalans, poble metangiós que en aquesta data commemorem la nostra Diada Nacional, que coincideix amb una de les nostres derrotes históriques més importants, la més important juntament amb la de li d'abril de! 1939. En plena clandestinitat antifranquista, tots sabíem que l'11-S calia acostar-se a l'estàtua de l'heroi nacional Rafael Casanova tant com la policia ho permetés, que era poc.

 Vet aqui que a la coalició ITT-Kissinger-Pinochet, se li va ocórrer donar et cop d'Estat a Xile l'11 de setembre del 1973, i et que era una data reivindicativa exclusivament catalana es converteix en una fita global de les esquerres i d'altres forces més o menys de progrés. En aquest dia l'ocupació militar de Xile, la destrucció del legitim poder democràtic de la Unidad Popular, et que podem considerar l'assassinat objectiu del president Allende, fomenta l'holocaust de les esquerres amb el Con Sud d'Amèrica en una operació mancomunada entre Xile, l'Argentina i l'Uruguai. Com passa en el poema advertència de Bertolt Brecht, es comença fent detencions i torturant els enemics més senyatats ! s'acaba detenint i torturant el teu veí o a tu mateix. Si sumem els objectius i efectes de l'operació Cóndor a l'Argentina, Xile i l'Uruguai, comprovarem el paper del cinisme, en el sentit no filosófic de la paraula, en les estratègies de dominació del capitalisme multinacional i de la seva principal força militar dissuasória. La criminalitat politico-militar només ha estat reconeguda i una mica castigada a l'Argentina, perà continua impune a Xite i a Uruguai, i si ha estat castigada a l'Argentina és perquè els militars dirigents del procés repressiu van cometre l'error de provocar i perdre la guerra de les Malvines.

L'11 de setembre del 2003 té a Xile una importància especial abans que res per una senzilla qüestió  dacumutació aritmètica de la nostàlgia. El gran cantautor cubà Pablo Milanés va escriure una cançô profètica en la qual es prometia tornar a recórrer els carrers de Santiago ara ensangonats i aliiberats per la raó democràtica. Es compleixen 30 anys del cop, governen els demócrates i els militars s'han rectós a tes seves casernes, encara que continuen formant una rotllana defensiva al voltant del seu cap históric, Pinochet. Seria higiènic, peró també un pèl cinic que el general fos jutjat en aquesta vida, com un avançament del Judici Universat, per tribunats de carn i os, mentre que el seu soci a l'empresa de l'11 de setembre del 1973, Kissinger, és premi Nobel de la pau i normal convidat en els millors salons i liotges de camps de futbol. Tampoc la ITT ha passat comptes per si va invertir o no en el cop xilè del 1973 que li tornava l'hegemonia a l'hora de fixar, entre d'altres, els preus del coure.

 Perà com si es tractés d'una data alhora nina russa monstruosa, si al seu nucli porta la modesta data catalana sobre la quai es va enroscar la commemoració xilena, de cop l'11 de setembre del 2001 provoca a Nova York la primera catàstrofe seriosa patida pel nou ordre internacionat des del final de la Guerra Freda i et desmantellament del bloc soviètic. La mateixa cultura dominant de l'espectacte imposa que qualsevol prodigi, positiu o negatiu, esdevingut a Nova York esborri qualsevol altra possible percepció de prodigis. Ni tan sols el bombardeig de la Gran Muralla o el Taj Mahal o del Kremlin hauria pogut competir amb el de les novaiorqueses torres del comerç, a poca distància dels carrers tan ben cantats i ballats per Gene Kelly, Dan Dailey i Frank Sinatra, pintades amb els colors del millor technicolor urbà, servida dels roncs del saxo onanista de Woody Allen i les seves volàtils mares jueves. A més, el bombardeig de Nova York revestia caràcters de superproducció cinematogràfica, amb avions comercials convertits en projectils dirigits, intel-ligents, inte-ligentissims, que apuntaven on més mal podien fer al sistema.

Al gran mercat de les tragèdies globalitzables, ho tenen matament l'11 de setembre català o el xilè per competir amb el nord-americà, proposat fins i tot per l'extrema dreta que controla gairebé tots els poders als Estats Units, com el final i l'inici d'una nova era, la de la justicia infinita o Ilibertat duradora.